La Festa de Pasqua
Introducció
El Poble de Déu celebra, joiós, la Resurrecció de Jesús de Natzaret com un esdeveniment meravellós, misteriós sí, però no per això menys real, fonament de la seva existència i que dóna sentit a la vida de cada cristià com a membre del Poble de Déu.
Aquest és l’Evangeli, la Bona Nova, el Missatge de Salvació, que predica Pau: “...que Crist va morir pels nostres pecats... que el varen sepultar i que va ressuscitar al tercer dia”.
Per a comprendre la riquesa d’aquesta festa és necessari tenir en compte l’origen i significat de la mateixa i com ha anat evolucionant i enriquint-se amb el pas dels segles.
La Pasqua Hebrea
La Pasqua que celebra el Poble de Déu s’entronca en la Pasqua que celebra el poble hebreu.
La Pasqua, una festa religiosa
La Pasqua hebrea és la primera de les set grans festes jueves i forma part del grup de les quatre (Pasqua, “Àzims”, “Primícies” i la Pentecosta) que es celebren en Primavera i que, en conjunt, anuncien i desvetllen principalment els esdeveniments més significatius de la primera vinguda del Messies; deixant per a les altres tres (les Trompetes, l’Expiació i els Tabernacles), que es celebren a la Tardor, la perspectiva fascinant al voltant dels esdeveniments més rellevants de la segona vinguda del Messies.
El Papa Benedicto XVI, en la seva obra Jesús de Nazareth, escriu sobre les festes jueves: “Totes les festes jueves tenen tres dimensions: procedeixen de celebracions de la religió natural, és a dir, parlen del Creador i de la creació; després esdevenen commemoracions de l’acció de Déu en la historia; i finalment, basant-se en això, en festes de l’esperança del Senyor que ve en el qual es compleix l’acció salvadora de Déu en la Humanitat i s’arriba a la reconciliació de tota la creació”.
La Pasqua, una festa de Primavera
La Pasqua hebrea va tenir els seus orígens en una festa familiar que un poble de pastors, nòmada o seminòmada, celebrava a la Primavera; i que consistia, fonamental, en el sacrifici de un animal jove –anyell o xai- per obtenir fecunditat i prosperitat del bestiar. La víctima era rostida al foc, no se li podia trencar cap os i amb la seva sang untaven els pals de les tendes per allunyar amenaces i protegir de desastres; era un ritu protector de mals i desgràcies.
A aquesta festa de Pasqua, primaveral, nòmada i domèstica, s’hi uniria, amb el temps, la festa dels Àzims o pans sense llevat, molt possiblement d’origen cananeu i que revela l’existència d’un poble agrícola, doncs celebra el començament de la primera collita de Primavera, la sega de les civades. Per a impedir que els esperits nefastos de l’any anterior penetressin en l’any entrant, es descartava tota la farina vella i fermentada. S’havia d’esperar a que la farina nova fermentés sola per a utilitzar el nou llevat. Aquesta espera durava uns set dies, els dies dels Àzims o dies en els que es menjaven els pans sense llevat, per no haver-ho llevat disponible de la nova collita.
Amb el temps la festa primitiva de la Pasqua hebrea es convertiria en un banquet que s’iniciava amb el ritu del sacrifici d’un anyell o xai que es menjava acompanyat de pa sense llevat i de herbes amargues, herbes del desert, no hortalisses; es sopava amb l’abillament de qui està preparat per una llarga marxa –a la recerca de nous pastos- bàcul de pastor en mà, lloms cenyits, sandàlies als peus. Aquesta festa era de nit, nit de lluna plena, la més lluminosa.
Un passatge del llibre de l’Èxode suggereix que la festa de la Pasqua hebrea és anterior als temps de Moisès que rep de Yahvé-Déu l’encàrrec de dirigir-se al Faraó i dir-li: “deixa’ns anar al desert, a una distància de tres dies de camí, a oferir sacrificis al Senyor Nostre Déu”.
La Pasqua, memorial de l’Èxode.
Déu escolta els laments i pregàries del seu poble, que pateix esclavitud en Egipte, i decideix treure’l amb la seva “mà forta i braç poderós” i dur-lo a una terra gran i bona, “on la llet i la mel corren com aigua”. I això va ocórrer durant la festa de Pasqua. El poble hebreu viurà la seva gran Primavera: l’alliberament de l’esclavitud. Déu va forçar la sortida d’Egipte del seu poble mitjançant una sèrie d’intervencions especials, les deu plagues; la principal de les quals serà la desena, la de l’extermini dels primogènits egipcis. El ritu de marcar les llindes i els brancals de les portes de les cases que habitaven famílies hebrees amb la sang de l’anyell sacrificat va adquirir un nou significat salvador: l’Àngel exterminador respectarà als primogènits de les famílies que allà vivien.
El capítol 12 del llibre de l’Èxode descriu al detall com s’ha de celebrar la Pasqua. Arrel d’aquesta esdeveniment d’alliberament que experimenta el poble hebreu –l’esdeveniment major de la seva història- la Pasqua es convertirà en el memorial de l’èxode. I el que era una festa de Primavera a la que s’hi va unir la festa de la primera collita o dels pans àzims, es va convertir en la festa de l’alliberament. Tot el simbolisme ritual, (l’anyell immolat, la seva sang protectora, les herbes amargues, el pa sense llevat, vestits i calçats, amb el bastó a la mà...), adquireix una nova interpretació que té la seva raó de ser en l’experiència de l’èxode: ”aquest és un dia que deveu celebrar i recordar amb una gran festa en honor del Senyor”.”.
Tots els esdeveniments futurs importants en la historia del poble hebreu varen ser interpretats des d’aquesta experiència d’alliberament: en el Sinaí amb l’entrega de les Taules de la Llei; al establir l’Aliança; l’entrada i conquesta de Canaan l’experiència de l’exili –per al profeta Isaïes “un nou èxode”. Déu mateix es presentarà al seu Poble com el Déu dels seus pares i, sobretot, com el Déu “que et va treure d’Egipte”.
La Pasqua, festa del Temple.
La Pasqua va anar evolucionant amb el pas dels anys. El canvi més important és la transformació de la Pasqua de festa familiar a festa popular que es celebra al Temple de Jerusalem, essent els sacerdots i levites els actors principals i l’altar el lloc on es derrama la sang dels anyells. La Pasqua es convertirà en una festa de peregrinació; només els jueus de la diàspora mantindran el caràcter familiar de la festa de la Pasqua eliminant-ne progressivament la tradició d’immolar l’anyell, ritu que es realitzarà només en el Temple.
Però la Pasqua, a més de commemorar l’alliberament d’Egipte, fomenta l’esperança de l’alliberament esdevenidor que durà a terme un nou Moisès, el Messies. Aquesta creença pot ser l’origen i la raó de que existissin grups i moviments rebels, l’activitat dels quals es manifestava amb més virulència en el moment de la Pasqua. A l’època de la dominació romana es desplega una especial vigilància per a mantenir l’ordre durant les festes pasquals. Cada any, per aquell temps, el Procurador romà, que habitualment residia a Cesarea Marítima, pujava a Jerusalem.
No obstant, la fe religiosa de la majoria del poble va més enllà de la simple agitació i rebel·lia contra els invasors, i es manté pura de compromisos polítics. La Pasqua és una festa d’esperança perquè el poble religiós té el convenciment de que durant aquesta nit vindrà el Messies.
Jesús i la Pasqua
En efecte, el Messies ve. Jesús pren part en la Pasqua jueva. En els Evangelis llegim: “va arribar el dia de la festa en la qual es menjava el pa sense llevat, quan es sacrificava l’anyell de Pasqua... Jesús va enviar a Pere i a Joan, dient: ‘aneu a preparar-nos el sopar de pasqua’”; i més endavant: “quant he desitjat celebrar amb vosaltres aquest sopar de Pasqua abans de la meva mort”.
La desitjaria millor, el veiem ple de cel “expulsar” del Temple aquells qui han convertit “la casa del meu Pare en una cova de lladres”. La suplantarà donant compliment a tot allò anunciat per l’Escriptura i els Profetes.
És en el temps de la Pasqua quan Jesús pronuncia paraules i realitzes actes que mica en mica canvien el sentit i significat de la Pasqua. Ell és l’Anyell de Déu que amb el seu sacrifici a la creu, la seva sang derramada, la seva mort, ens alliberarà de l’esclavitud el pecat. Ell és el nou Moisès que guia al seu Poble, el Poble de Déu, a una Terra nova i un Cel nou. Ell ha creuat el Mar Roig de la seva mort i ha Ressuscitat gloriós per a entrar en una nova vida, un nou regne.
Així ho varen entendre els evangelistes posant de relleu, amb diversos matisos, l’Últim Sopar de Jesús com un menjar pasqual, tot i que es celebra la revetlla de la Pasqua: el sopar es pren a Jerusalem; es troba enquadrada en una litúrgia de Pasqua, “després de cantar Salms...”; en les benaurances rituals destinades al pa i al vi, Jesús institueix l’eucaristia: Ell dóna de menjar el seu cos i a beure la seva sang; sang derramada pel sacrifici del nou Anyell que és Ell (Sant Joan farà coincidir la immolació de l’anyell pasqual el mateix dia de la Pasqua jueva –la tarda del 14 Nisán (Abril)- amb la mort en creu de Jesús).
La Pasqua Cristiana
La Pasqua anual.
La commemoració de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús constitueix, en essència, la Pasqua cristiana. Entenent-se commemoració, no com un simple record sinó més aviat en la seva dimensió “sacramental”, és a dir, un fer present avui i aquí, viure i celebrar festivament, el misteri de la nostra salvació per la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Aquell és l’Evangeli/Bona Notícia que anuncia Pere a tots aquells qui han anat a Jerusalem a celebrar la festa de la Pasqua hebrea, després de l’experiència/trobada amb Jesús ressuscitat. Aquest és l’Evangeli/Bona Noticia que ha rebut Pau i que anuncia tant a jueus com a no jueus (gentils).
Aquesta celebració anual de la Pasqua cristiana, en el marc de la Pasqua hebrea en quant a dates (Abril), ritus (sacrifici, sopar), caràcter de celebració festiva (memòria d’esdeveniment històric d’alliberament), missatge de salvació futura (vinguda d’un Messies), per als cristians s’enriqueix amb nous continguts: els cristians festegem el nostre alliberament de l’esclavitud del pecat i de la mort, unint-nos a Crist crucificat i ressuscitat per a compartir amb ell la vida eterna i orientar la nostra esperança cap a la seva vinguda gloriosa.
A la nit –primera nit de lluna plena després de la Primavera- els cristians celebrem la Vigília Pasqual per a preparar la trobada amb Jesús ressuscitat. A la Vigília Pasqual té lloc la benedicció del foc: és a través del foc com a vegades es manifesta Déu Salvador (a Moisès a través de la bardissa que crema i no es consumeix; al poble hebreu el guia a través del desert per mitjà d’una columna de foc durant la nit); es realitza el ritu de la llum, (Jesús Ressuscitat, principi i final de tot, és la Llum que il·lumina la vida dels creients); es proclama solemnement la Paraula de Déu que fa memòria de la seva obra creadora i de la seva obra salvadora; es beneeix l’aigua que fa referència a les aigües baptismals que com si es tractés de les aigües del mar Roig son aigües que alliberen del pecat i ens incorporen al nou poble de Déu; el sopar pasqual amb el sacrifici de l’anyell adquireix ple significat en Jesucrist, el verdader Anyell que morí pels nostres pecats i se’ns dona en aliment de l’Eucaristia. I finalment, la festa de Pasqua és la celebració de la Resurrecció de Jesucrist, fet fonamental –que fonamenta- en la nostra fe.
La Pasqua dominical.
Els cristians tenim el privilegi de celebrar setmanalment la gran festa de Pasqua de Resurrecció anual. El primer dia de la setmana va rebre el nom de Diumenge o Dia del Senyor: Jesús, crucificat la vespre d’un Dissabte, ressuscita al dia següent d’aquell mateix Dissabte: “el primer dia de la setmana”. En els evangelis s’indica expressament que es el primer dia de la setmana quan es troben els apòstols amb el Senyor ressuscitat, durant un dinar que renova l’Últim Sopar. Per tant, el primer dia de la setmana es reuniran les assemblees cristianes per a la fracció del pa, per a celebrar l’eucaristia. Aquest dia es fa present als cristians la resurrecció de Jesucrist, els uneix a Ell en la seva eucaristia, els orienta cap a la seva vinguda gloriosa.
La pasqua escatològica.
